Fa 400 anys que el llibreter Thomas Thorpe va publicar els sonets de Shakespeare. Els 154 sonets no narren una història d'amor, sinó en certa manera, totes les històries d'amor, sobretot dues que han inflamat la imaginació de biògrafs i intèrprets i que protagonitzen un jove femeninament bell el lovely boy del 126) i una dona morena i irresistble (la dark Lady del 127). Entre l'un i l'altre, tots els acords de l'experiència amorosa, homosexual (el sonet 20) i heterosexual, troben el seu ressò: l'amor compartit, traït i possessiu, l'adoració espiritual i el gaudi corporal, la submissió i la imperiositat, el consol de l'escriptura, la promiscuïtat i l'abstenció, la rivalitat i la gelosia.
L'introductor del sonet a Anglaterra fou Thomas Wyatt (1503-1542) transformant-ne l'estructura tradicional amb l'anomenat sonet isabelí o anglès, el màxim representant del qual serà Shakespeare.
Observem el sonet 18, amb un to intimista de tipus romàntic:
Et comparo amb un dia del temps primaveral?.
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota la primavera li arriba el seu final.
Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.
Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l'ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.
Traducció de Salvador Oliva
