37 JACINT VERDAGUER

VORA LA MAR

Al cim d'un promontori que domina
     les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
     me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
     contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
     m'aixafa com un pes.

Aixequí tants castells en eixes ribes 
     que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
     d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
     joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
     per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
     en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
     del sol al primer raig.

A la vida o al cor quelcom li prenen
     les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
     dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
     tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
     m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
     Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
     los escriuré amb estels?

          Caldetes, 10 de gener de 1883 

36 MIQUEL MARTÍ I POL

BEN POCA COSA TENS 

Ben poca cosa tens: 
La taula i uns quants llibres, 
l'enyor d'ella, que és lluny 
i tampoc no l'oblides, 
i aquest silenci, dens 
de paraules no dites. 
Si ara escrius, a recer 
de tanta melangia, 
et perdràs pels camins 
d'una tristor benigna, 
la veu se't tornarà 
poruga i malaltissa 
i a cada mot creuràs 
que perds un tros de vida. 
Deixa-ho tot. Al carrer 
fa una tarda tranquil·la. 
Camina. Hi ha gent 
per fer-te companyia. 
No et refusis a cap 
dels horitzons que et criden. 
Quan tornis, tot serà 
més assenyat i digne. 
No hauràs oblidat res 
–no és més lliure qui oblida–, 
però duràs les mans plenes de llum fresquíssima.